26 de març, 2012

El virus no ens infecten a tots per igual

Sempre ens hem preguntat, almenys jo us quants cops, com podia ser que certes persones fossin més propenses a agafar uns refredats i d'altres no s'hagin refredat mai (o molts pocs cops) i que un refredat afecti més a una persona que a una altra. Doncs la resposta, si més no en part, ja ha estat descoberta!
Un grup d'investigadors dels Estats Units han descobert un gen que està implicat en les persones que presenten un quadre més greu de grip. El treball s'ha publicat a una de les revistes més prestigioses com és la Nature.

En concret, els científics es van adonar que el gen anomenat IFITM (interferó induïble transmembrana), que regula una proteïna de la membrana de les cèl·lules, té un factor clau en el procés d'infecció, ja que la proteïna protegeix de l'entrada dels virus a les cèl·lules. Per tant en condicions normals ens protegeix, però si la proteïna està mutada (no funciona), els virus tenen més facilitat per entrar.

Els estudis es van fer amb el virus H1N1. En els cultius cel·lulars es va veure que les cèl·lules que tenien certes mutacions a aquest gen eren més susceptibles a la infecció. Després, en ratolins es va comprovar que aquells sense el gen (anomenats Knock-out) desenvolupaven una pneumònia fulminant inclús quan se'ls exposaven a un virus d'activitat moderada.

Per últim es va comprovar què havia succeït amb les persones hospitalitzades durant l'epidèmia de grip del 2009, i es va veure que hi havia una elevada proporció de persones que tenien la mutació d'aquest gen, el que feia que la proteïna fos menys eficaç. En general, hi ha variacions en una de cada 400 persones, però en els ingressats aquesta taxa augmentava a una de cada 20. Això vol dir que el gen influeix, encara que sigui només en una part, a la susceptibilitat. 

Un dels coautors de l'estudi, Paul Kellam, va dir que la troballa podia servir per predir els casos més greus en persones exposades a la grip.
També s'ha dit que aquest treball indica que quan s'investiga la possible toxicitat d'un virus, no només s'ha de centrar en la genètica del virus en sí, sinó que també és important la genètica de l'infectat.
Per ara, el paper del gen sembla important, encara que queda molt per a investigar. De moment també s'ha vist en els cultius in vitro (per tant en cultius de cèl·lules, no en animals), que també protegeix contra altres virus, com ara el del Nil occidental (infecció que va en augment en el nostre país i que es transmet mitjançant  els ocells).

23 de març, 2012

Proteïna implicada en l'edema cerebral en la leucoencefalopatia megaloencefàlica

Avui toca fer una mica de publicitat de la recerca que està fent una amiga meva i cal dir que els resultats s'han publicat a la revista Neuron. Així que primer felicitar-la, i després explicar una mica el que el seu grup ha descobert.
Pacient afectat de MLC

L'estudi tracta d'una malaltia neurodegenerativa rara d'origen genètic: la leucoencefalopatia megaloencefàlica amb quists subcorticals (MLC) que és un subtipus de leucodistròfia, malaltia en que es troba afectada la matèria blanca del sistema nerviós (el sistema nerviós es pot trobar matèria blanca i matèria grisa. En el cas del cervell la matèria blanca és el que està dins i la matèria grisa el que està fora, o sigui envoltant la matèria blanca) i en aquesta cas la matèria blanca està afectada per un defecte en la formació o manteniment de la mielina (proteïna que envolta les neurones). La malaltia apareix el primer any de vida i està caracteritzat per la macrocefàlia (grandària excessiva del cap). Anys després apareix un lent deteriorament neurològic amb una deficiència de la coordinació dels moviments i espasmes. 
Les tècniques de ressonància magnètica revelen la inflamació de la substància blanca cerebral i presència de quists subcortical (d'aquí el nom) sobretot en les regions temporal i anterior. 
Prèviament s'havia descobert que el 75% dels malalts tenia mutacions en el gen MLC1 i en aquest estudi se n'ha descrit un altre, el GlialCAM.

Una de les característiques d'aquesta malaltia és que els pacients presenten edema cerebral i justament el que han descobert és un dels mecanismes en que aquesta acumulació de líquid al cervell té lloc.

Els edemes cerebrals, com ja he dit, són acumulacions de líquid tant als espais intra com extracel·lulars del cervell i poden ser conseqüència de diversos factors com ara un accident cerebrovascular o un traumatisme craneoencefàlic, entre d'altres.
L'edema cerebral és un problema seriós en neurologia, cosa que no succeeix en altres òrgans, ja que la inflamació en altres òrgans no dóna lloc a cap situació urgent, cosa que sí succeeix en el cervell que pot acabar en coma i posteriorment amb la mort. Encara que actualment hi ha solucions terapèutiques com ara la cirurgia, es requereixen tractaments més efectius.

Cèl·lules marcades amb els marcadors MLC1 i GlialCAM
L'estudi sobre la fisiopatologia d'aquesta malaltia rara ha permès descobrir un dels mecanismes que desestabilitza l'equilibri homeostàtic de les cèl·lules del cervell provocant els edemes. Han sigut investigadors de l'IDIBELL, de la Universitat de Barcelona i del CIBERER (Centre de recerca en xarxa de malalaties rares) que han descobert que una de les funcions de la proteïna GlialCAM, que està alterada en els malalts de MLC, és regular l'activitat del canal que permet el pas d'ions de clor entre cèl·lules del cervell regulant l'equilibri dels ions i per tant del líquid. Quan falta aquesta proteïna, el canal no funciona i s'acumula líquid a les cèl·lules glials del cervell (cèl·lules acompanyants de les neurones), provocant els edemes.

Es considera que la importància de la troballa és doble. Per una banda permet conèixer millor la fisiopatologia de la malaltia i per l'altra s'ha identificat el mecanismes que pot obrir les portes a tractaments basats en l'activació del canal i restablir així l'equilibri iònic i tractar els edemes cerebrals en general.

P.D Congrats Tanit!!!

16 de març, 2012

Mosques addictes a l'alcohol?

Després de dues setmanes sense escriure res al bloc, torno amb una de les recomanacions que m'han recomanat, i que la veritat, l'he trobat d'allò més curiosa.

Es tracta d'un experiment que (evidentment) han fet als Estats Units, i que segons ells, tot va començar com una idea boja.
L'experiment l'han fet amb un dels organismes més estudiats en la ciència, la mosca del vinagre (Drosophila melanogaster) i el que han trobat és un mecanisme molecular directament implicat en la reacció del cervell a la gratificació o a la seva absència. Bàsicament el que han descrit és que les mosques mascles, quan són rebutjades per les femelles, beuen alcohol, mentre que les que estan sexualment satisfetes, s'abstenen.

Drosophila melanogaster
Però anem a explicar una mica més com va sorgir la idea. 
Tot va començar en un laboratori de la Universitat de Califòrnia de San Francisco. Els investigadors sospitaven que podria haver algun mecanisme cerebral que relacionés les experiències (com ara el rebuig sexual) amb estats psicològics com ara la depressió del sistema cerebral que respon a la gratificació. Per tant hi hauria alguna relació entre el (per exemple) desamor amb una addicció?

En l'experiment van formar dos grups de mosques mascles per a ser sotmeses a diferents experiències sexuals. Uns mascles tenen sessions durant una hora, tres cops al dia durant 4 dies amb femelles que els rebutgen per què ja han estat aparellades. En aquest cas van veure que els mascles no tenien un comportament de seguici amb les femelles, inclòs amb aquelles femelles que són receptives.
En canvi, els altres mascles tenen sessions de sis hores d'aparellament amb diverses femelles verges receptives, en una proporció de 1 a 5 (1 mascle per cada 5 femelles), durant quatre dies.
En el següent pas els mascles no satisfets sexualment es posen en un altre recipient en que poden escollir entre un aliment normal i un altre aliment en que se li ha afegit un 15% d'alcohol, i aquestes mosques que no s'han pogut aparellar prefereixen l'aliment amb alcohol, mentre que els mascles satisfets, davant la mateixa elecció, trien l'aliment sense alcohol.

La diferència de comportament respon al que passa al cervell d'uns i dels altres. Segonsel que diuen és que, una petit molècula que anomenen neuropèptid F en el cervell de les mosques, o més aviat el nivell que tenen d'aquestes molècules, és el que controla les diferents conductes. El neuropèptid en qüestió és un regulador de la cerca de la gratificació. Així, els mascles que aconsegueixen aparellar-se amb èxit tenen una gran quantitat d'aquesta molècula al cervell, mentre que els rebutjats tenen nivells inferior i busquen una gratificació alternativa consumint l'alcohol fins arribar a nivells d'intoxicació.

Els investigadors han verificat aquesta troballa fent també experiments amb mosques transgèniques (que tenen un gen d'alguna altra espècie incorporat dins el seu material genètic). Amb la enginyeria genètica es poden fer manipulacions dels nivells de neuropèptid F de manera que es pot "jugar" amb els seus nivells. Quan s'augmenta la producció d'aquesta molècula en el cervell de mascles que no s'han aparellat, actuen com si estiguessin satisfets sexualment rebutjant voluntàriament l'alcohol. D'altra banda, quan els nivells del neuropèptid és baix, els mascles, encara que estiguin satisfets sexualment, actuen com si fossin rebutjats per les femelles i trien l'alcohol.

S'ha trobat una molècula similar en els humans, que s'anomena neuropèptid Y, i també pot controlar els comportaments com ara el consum excessiu de l'alcohol. Els investigadors creuen que pot ser una pista per,  al futur, poder  tractar mitjançant aquest mecanisme el problema de les addiccions. De fet els nivells de neuropèptid Y en el cervell humà, es redueix en persones que tenen depressió i tenen problemes post-traumàtics, el que pot predisposar-les a l'alcohol. 

Després de tot, es tardarà encara un temps en poder traslladar tot el coneixement en mosques com a un nou enfocament terapèutic en humans. També s'ha vist que aquesta molècula està implicada en l'alimentació (és un regulador de la gana), l'ansietat i la son. De manera que s'ha fet un petit pas per entendre un dels grans problemes que té la nostra societat, que és l'addicció, però encara s'ha d'investigar molt més sobre els efectes d'aquest neuropèptid Y.

Per últim agrair la col·laboració del Dani per donar-me el link a la notícia!

Copyright Text

"Bon Dia Ciència"